17 de juliol de 2010
Ballada de sardanes i exhibició de colles
No sé perquè els organitzadors de la majoria de trobades de colles veteranes continuen fent-les en llocs i horaris absolutament inadequats. La d'ahir, com en anys anteriors, es va fer a la plaça Ovidi Montllor, una plaça arraconada, sobre la teulada d'un pàrquing que cremava, fora del pas de vianants, amorfa i sense cap atractiu. Em pregunto per què moltes d'aquestes trobades s'anuncien com a exhibició de colles si no hi ha davant de qui fer-ho. Crec que responen perfectament a la dita castellana de "yo me lo guiso...".
Fóra millor convidar menys colles i fer-les a carrers i places amb més caliu de gent; i, a l'estiu, molt més cap al vespre.
Pel demés, la ballada va anar bastant bé. La colla, que anava una mica justa de gent, va poder comptar a la Carme i la Manolita com a reforços. El més positiu és que els organitzadors van programar dues sardanes de lluïment, tot i que no calia que fossin seguides.
La primera, Blanca espurna, de Jordi Paulí, és una sardana solemne, però que requereix d'una gran conjunció per a disfrutar-la. Es va ballar bé, sense més.
La segona, Quina paciència, de M. Artiaga, més curta i més airosa, va aportar frescura al conjunt, cosa que va permetre acabar-la una sorpresa final que va agradar als dansaires.
La cobla Maricel tampoc és que s'hi lluís massa.
Els organitzadors van obsequiar les colles amb un pica-pica final. EM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada